FEMINITAT I MASCULINITAT

Sóc dona, em sento dona i estic satisfeta de ser-ho. He crecut en una societat on la feminitat s'associa a debilitat, a plorera, a feines a la llar, a dependència, a histèria... el nostre llenguatge està ple d'exemples; la masculinitat s'associa a força, a contenció de les emocions, a feines de poder, a independència, a control... també tenim molts exemples en el llenguatge quotidià.

Però jo no em crec aquests conceptes que tenim en l'imaginari, com a rols que haguem de seguir les dones o els homes. No me'ls he cregut mai, o potser sí... De petita confonia la meva necessitat i plaer en els esports físics on s'havia de fer servir la força amb voler ser un nen. Ara ja se que no volia ser un nen, que era una nena que disfrutava corrent, pujant els arbres, jugant a barallar-se, com a joc de contacte, de força i d'estratègia no de violència, com fer-se pessigolles, guerres de coixins, fer la muntanya, guerres d'aigua... i en aquests jocs normalment m'he trobat envoltada de molts homes motivats i menys dones, i què? Evidentment amb 8 anys no ho veia tan clar.

Avui ja sé que hi havia moltes nenes reprimides al meu voltant, jo també em vaig reprimir moltes vegades, i molts nens esforçats.

Penso que tot i tenir molt clar que és feminitat i que és masculinitat no veig que aquestes característiques hàgin de ser exclusives d'homes o de dones. Entenc feminitat i masculinitat com a dos pols que coexisteixen, existeix la força i la feblesa i tots dos es poden trovar en la mateixa persona, sigui dona o home, depenent del moment i les circumstàncies. Reconec la meva força i la meva feblesa, integro les dues, però no em defineixo per cap d'elles, jo sóc un ésser complert i no em vull identificar amb cap etiqueta.

Agraeixo la feina de les nostres àvies feministes, en aquell moment potser va ser necessari combatre el masclisme amb el feminisme, a vegades es pot controlar un foc amb més foc, però si segueixes avivant el foc, al final pots provocar un incendi de dimensions espectacular. El feminisme va tenir el seu lloc i el seu moment, però en el meu entorn ja no té sentit. Està clar que hi ha focs del passat que encara cremen i entenc que hi hagi rebrots de feminisme, però en el meu voltant immediat no ho veig necessari i n'estic molt agraïda.

Amb tot això vull agrair als homes el seu nou paper en la societat, com a companys, nous homes que caminen al nostre costat, ni per davant, ni per darrera. Biològicament tenim rols diferents i això ens enriqueix i ens complementa. Gràcies a tots els que esteu fent el viatge amb nosaltres, sent autèntics i coherents amb les vostres necessitats i emocions i respectant la nostra força i determinació.